A "La casa i la flaire dels llibres", Maria do Rosário Pedreira institueix la casa com el lloc d'allò femení i quotidià, un món on es reclou tot allò que perdura, bé sigui sota la forma de la memòria o de la nostàlgia. Els llibres evoquen allò viscut i el que queda per viure.
En la seva versió original en portuguès, el llibre “A Casa e o Cheiro dos Livros” rebé els premis de poesia Poême i Maria Amália Vaz de Carvalho l'any 1996.

“Desperta't més d'hora i entretén-te a mirar-lo sota
la llum blava
que els dies diuen a casa quan són tranquils.
I no li demanis res al matí: els matins li pertanyen;
Deixa'l que regui els cossiols al balcó i surt,
Travesa el carrer mentre hi hagi claror. I així
Sempre farà sol i el tindràs per sempre,
Com per sempre l'he perdut jo, de sobte,
Per no haver-ho fet així.”